Al llarg de la meva vida com estudiant de llengües he après de moltes maneres diferents. Em sembla recordar (i tenint en compte el que es va dir a classe dimarts) que aprendre el català i el castellà va ser una barreja de la teoria cognitiva i la teoria socioconstructivista. Per què cognitiva? doncs perquè recordo que sempre treballavem amb exercicis com ara:
"Els fragments d'aquest text estan desordenats, ordenals cronològicament.
Busca semblances i diferències entre aquests dos exercicis.
Descriu com creus que són els personatges d'aquest relat."
I per què socioconstructivista? Perquè treballàvem en grup i estàvem molt pautats. Recordo el crèdit de síntesi. Era una setmana diferent i divertida que la passàvem al carrer treballaven (tot i que no ens n'adonàvem). Mai oblidaré un exercici que ens van fer fer al crèdit de síntesi de matemàtiques:
Jo visc a Reus i allà i ha ha molts edificis modernistes, fins i tot hi ha una ruta modernista (que podeu anar a veure, és força interessant), docns bé, ens van fer anar a
En aquell moment vaig maleïr l'activitat però crec que ens va sortir força bé!
En canvi, l'anglès el vaig aprendre diferent. Era un àmbient més reduït, erem
Per què conductista? Recordo haver estudiat i fins i tot "empollat" els verbs irregulars:
be - was/were - been
...
Però també era humanista perquè fomentava el treball en grup, relacionar-se i aprendre no només llegint i escrivint. Miràvem pel·lícules, escoltàvem música, etc. M'ho passava molt bé.
El francès de l'escola, va ser un cas apart, perquè no fèiem gairebé res. Sempre eren els mateixos exercicis, estudiavem els dies de la setmana, els temps verbals, omplíem buits, entre altres exercicis MOLT avorrits, per tant, puc dir que vaig aprendre el fràncies amb una teòria molt conductista.
Crec que he après alguna cosa de cada una de les teories, per tant puc dir que totes m'han servit però amb la que millor m'ho he passat, suposu que ha estat amb la sociocontrastiva. Però penso que cada llengua té la seva metodologia i que canviar-la és molt complicat. Per les llengües díficils crec que ha de ser una metodologia molt més humanista (fer sentir bé l'estudiant). Però llengües que ens són més familiars s'ha d'utilitzar un mètode més socioconstructivista (relacionar els continguts nous amb els continguts que ja sabíem).
4 comentaris:
No crec que puguem dir que sigui "bona" o "dolenta", sinó que es troba en un canvi massa continu (sobretot pel que fa a les lleis) i no tenim una llei estabilitzada i contínua (bona o dolenta, però contínua).
http://mariacardona.wordpress.com
JO també feia les mateixes activitats que tu a la classe de català i castellà. Pel que fa al crèdit de síntesi, en el meu cas era sempre treball en grup. recordo que els professors posaven els alumnes amb més dificultats barrejats amb els alumnes que més se'n sortien. Així, entre tots trballavem en grup i intentavem que tots ho fessim el màxim de bé per poder treure bona nota.
Per cert, gracies per ensenyar-me com fer els enllaços al bloc!
Veig que al teu institut us feien fer moltes coses en grup! nosaltres no fèiem res en grup, a part del crèdit de síntesi. I en el crèidt de síntesi era una mica pal, perquè sempre em posaven amb els pitjors de la classe en plan: "a veure si els espaviles". Total, que ho havia de fer tot jo. Un desastre!
Això del be-was/were-been sí que ho vaig fer, també! bé, qui no... "per la propera classe, els deu primers de la llista" xD!
Ens veiem aquesta tarda a classe! :-)
Bones!!
crec que has tignut molta sort amb la teva experiència. I estic d'acord amb tu que cal buscar que l'estudiant es trobi còmode, però encara queden reductes de "la letra con sangre entra".
És cert que el crédit de síntesi era una altra cosa, però per molts era una setmana de relax, però no era degut a la metodologia, el problema era més d'actitud.
Publica un comentari a l'entrada