Experiència com a aprenent de llengües (primera part)

Com a aprenenta en pràctiques que sóc (encara porto la "L" com als cotxes) puc parlar, i de fet parlaré, en present. Encara avui estic aprenent llengües. Però començaré pel principi. Tota la vida he parlat en català (potser per això parlo tant malament el castellà), però a casa, a l'escola i amb els amics parlo amb català. Diuen que la primera paraula que vaig dir va ser poto (xumet) perquè sempre anava amb ell, la paraula no es molt catalana però jo la vaig catalanitzar. ;)

Recordo que només parlava castellà amb una de les meves àvies (tot i que era més català que castellà) encara avui, quan parlo amb ella li dic frase com:
- ¿quieres que te ajude?
- iaia, ¿pongo esto en este calajo? (els calaixos de la cuina eren els meus preferits)
- el otro día ví a mi cuchino grande. (el meu cosí gran)
Em fa vergonya reconèixer que encara ho dic ara.

De ben petita vaig començar amb l'anglès. A primer de primària vaig anar per primera vegada a una acadèmia d'anglès, m'ho passava tant bé, no tenia consciència que estava a classe. Suposo que per això sempre he dit que a mi l'anglès m'agradava molt, i de fet, encara m'agrada molt. He passat tantes hores a aquella acadèmia (ara als estius hi treballo). Crec que tot l'anglès que sé és el que em van ensenyar allà, perquè a l'escola, no vaig aprendre res. Ni a l'escola ni tampoc a l'institut.

De més gran, quan feia ESO vaig començar a estudiar, o més ben dit, a intentar estudiar, francès. Amb el francès sí que vaig amb la "L". No m'agradava però com que la gent deia que a mi les llengües se'm donaven bé, doncs vaig fer-ho.

Avui, encara estic intentant aprendre francès i millorant l'anglès. Em queda MOLT per aprendre i molt per saber però a poc a poc i amb bona lletra.